Tres Carthago hi ha hagut al Mediterrani: una a Àfrica, que van destruir els romans, i dos a la península Ibèrica. La primera es va fundar damunt de l’actual Tortosa, i es va anomenar la Vella; l’altra, Carthago Nova, alçada l’any 225 aC per Asdrúbal, governador i capità general dels africans cartaginesos. Un indret en què els edificis i muralles tingueren tanta sumptuositat que en aquell temps no va existir una ciutat semblant.

Temples, ciutats i volcans. A Sicília, ressurt la natural gentilesa que amb plena espontaneïtat fan palesa els seus habitants i també el seu tarannà independent i maliciós que els caracteritza. Açò, és atribuïble al fet que aquesta illa ha estat envaïda un fum de vegades amb la conseqüent influència d’àrabs, normands, catalans, espanyols, francesos... Més que els monuments, altament interessants, el que més crida l’atenció és la seua atmosfera, el xoc violent de contrastos; magnífiques esglésies, edificis en ruïnes, palaus bellíssims... a més de l’animada vida dels barris populars, els mercats, els atzucacs..., en fi, tot plegat, podríem dir que Sicília és un tros del País Valencià tot just al mig de la Mediterrània.