“La alcachofa de tierno corazón se vistió de guerrero, erecta, construyó una pequeña cúpula, se mantuvo impermeable bajo sus escamas…” P.Neruda. La Festa de la Carxofa de Benicarló, al Baix Maestrat, arriba acompanyada dels primers freds de l’hivern, els mateixos que fan que el producte assolisca la millor qualitat. Visitarem una manifestació gastronòmica multitudinària, oferida pels restaurants de la ciutat.

L’art i la cultura renovada del Renaixement italià entrà a la península hispànica pels ports i les terres de València. El papa Alexandre VI i l’ambaixador Jeroni Vich i Vallterra són els noms propis que patrocinen aquesta arribada. El nou gust arrela a les nostres terres en convivència productiva amb la tradició local gòtica, una innovació i nogensmenys una permanència que travessa tot un segle. Un nou llenguatge de les arts que és també expressió d’una nova cultura i ideologia política, iniciada pels Reis Catòlics i consumada per l’emperador Carles V. Dels inicis de la cultura del Renaixement i de la seua evolució a València tractarem en aquesta passejada per la ciutat. Encetarem el recorregut al Museu Pius V, més concretament al pati de l’Ambaixador Vich.

Requena, famosa per la seua D.O. del vi, any darrere any, es va consolidant també, com a un referent mundial de l’embotit. Aquest diumenge de febrer podrem comprovar-ho i gaudir d’una de les millors gastronomies de tot el País Valencià. Visitarem la Mostra de l’Embotit Artesà i de Qualitat, declarada d’Interés Turístic Autonòmic, i per suposat tot el seu patrimoni cultural.

Era un dia de finals d'octubre. La ciutat s'estirava somnolenta, daurada, blava i blanca. Una marinada fresca, plena de salobre, perfumava la ciutat. Vaig anar primer cap al mar. De sobte la vista del cementiri vell. Volaven gavines i alguns gats dormitaven sobre les tombes, desgastades, xicotetes, algunes oblidades. Totes miraven el blau verdós de la mediterrània. Més enllà una cabra netejava amb filosofia les herbetes que creixien poregoses. Sota el cementiri es trobava el port púnic, que plantant-li cara al temps feia el paper de tímid i petit embarcador. Un pescador arreglava la canya. Sobre la ciutat el fort s'estirava possessiu, femení, sense més feina que vore passar el temps. Davant meu el cap d'Àfrica darrere Mahdia. Tunísia és la Mediterrània i l'orient. És Al-andalus, és la València musulmana. Vos proposem un viatge al voltant d'aquest meravellós país. Des de la Cartago púnica a les restes del colonialisme francès. Visitarem les antigues ciutats romanes, les medines més fascinants, les mesquites més autèntiques, muntanyes nevades, deserts lluents, oasis i palmerars de fabula. Un retorn a l'essència que fou –fa segles- el nostre país. V. Climent.

Pujar pel camí que recorre el Barranc dels Horts, poder contemplar el majestuós paisatge que acull o respirar el seu aire net, no és res comparat amb la sensació d’estar davant d’algun dels seus centenaris roures, de poder abraçar el poderós tronc que el sosté i poder sentir les històries que ens conten les seues branques que han vist passar segles i segles. El Roure Gros, el pare de tots, és un supervivent, un miracle, un arbre savi que ha sabut viure per a que encara sigam capaços de poder albirar un raig d’esperança en aquest raconet de natura en recuperació.

La resistència del mudèjar. Amb l’avanç del Regne d’Aragó, s’estengué cap al sud un estil constructiu cristià bastit en pedra, el romànic europeu. Desconegut en aquestes terres, intentaria imposar-se sobre el sistema constructiu en rajola amb la decoració musulmana imperant en els pobles i ciutats d’aquell temps. Així doncs, serà l’extraordinària perícia d’obrers, fusters i paletes musulmans autòctons els que crearan el mudèjar. L’art cristià islamitzat, mestissatge de religions i cultures, que permetrà la major llibertat decorativa de tota l’Europa medieval.

El procés històric que ens porta des del Segle d’Or fins a les albors del modernisme, va omplir València de destacats edificis de diferents estils, mantenint en gran mesura la trama urbana medieval i xicotetes obertures com el Carrer de la Pau. Durant les dècades dels seixanta i setanta, els nous conceptes de modernitat i també determinats interessos econòmics lligats a l’especulació del sòl i altres plans urbanístics, van propiciar que la ciutat patirà una pèrdua de patrimoni arquitectònic històric sense precedents, un dels més extensos i agressius que es coneixen en la història recent i de la qual hi ha pocs exemples en el món.

A Altea “els burros aguaiten per les finestres”. Està situada damunt d’un tossal banyat per la Mediterrània al bell mig de la badia d’Altea, que tanquen la Punta Bombarda i el Morro de Toix. Entendrem els orígens d’un paisatge tan singular com la costa de la Marina, on les casualitats de la natura han modelat un espai habitable durant mil•lennis.

El Museu del Prado va obrir al públic el 19 de novembre de 1819 com a Real Museo de Pintura y Escultura. En 2019, en celebrem el bicentenari, una commemoració que mostrarà el camí recorregut des de 1819 fins al moment actual. Amb motiu d’aquesta ocasió excepcional, es pretén també reflexionar sobre el seu futur i sobre els reptes que es plantegen a aquests grans museus d’art antic. A més, durant els pròxims anys està prevista la conclusió de l’anomenat Campus del Prado, amb l’últim edifici que l’integra, el Salón de Reinos de l’antic palau del Buen Retiro, incorporació que obligarà a repensar integralment l’actual disposició de les col·leccions.

El Mercat Central a més de la seua evident bellesa arquitectònica i el seu respecte a la cultura tradicional, és un increïble indret on una gent molt particular ofereix les millors verdures, anguiles, espècies, mariscos, carns, saladures del món. Productes, compradors i visitants, arribats de tot arreu, que converteixen la compra en una experiència sensorial.

Quan l’hivern comença a agonitzar i la primavera despunta de forma tímida, a la regió de Múrcia, concretament a Cieza els bresquillers esclaten de forma sobtada i espectacular, escampant el rosa en totes les seues tonalitats sobre el paisatge. Escapada que ens permetrà gaudir d’aquests dies únics i a més assaborir la gastronomia d’interior murciana així com del patrimoni amb una visita al Museu de Siyasa a Cieza, que guarda els vestigis de l’antiga Medina.

De Constantinoble a Istanbul. Istambul està situada en un espai geogràfic excepcional, entre dos continents –Europa i Àsia- i tres grandiosos braços de mar: el Corn d’Or, l’estret del Bòsfor i la mar del Màrmara. Ningú no podria haver imaginat que aquella xicoteta ciutat a la perifèria del món grec, a la vora d’un mar boirós com és el Negre, exposada al pas de pobles en trànsit, d’exèrcits ferotges i de mercaders afanyosos, estaria destinada a ser capital de dos imperis. A ser la Roma de l’Orient, la Sublim Porta. Igual que els éssers humans, que durant la nostra vida canviem i, així i tot, continuem sent els mateixos, Istambul manté l’essència de tots els temps que han sigut. En aquest curt, però intens viatge, volem en FPR visitar el que és imprescindible de la ciutat, que no cansa, però també el que poques vegades ens n’han ensenyat. És per això que recorrerem passejant pel bo i millor que els milers d’anys d’història ens han deixat escrit a les places i carrers de la Porta de l’Orient.

L’any 1161, el rei Sanç VI de Navarra fundà la vila de Treviño, a la comarca que s’anomenava Uda. Aquesta fundació es va fer per a consolidar la frontera del regne amb Castella, que començava a imposar la seua hegemonia a la Península. Va ser l’any 1200 quan aquest territori, encara senyoriu, passà a la corona de castellana. En l’actualitat és un enclavament de la província de Burgos dins d’Euskadi. Tant el territori d’Àlaba com el de Treviño han conservat un patrimoni romànic de primer orde amb una quantitat d’esglésies i ermites emmarcades en un paisatge de bellesa discreta i acurada. No oblidarem en aquesta ruta conéixer la ciutat de Vitòria-Gasteiz, polsant la seua vida així com el famós tapeo.

Per aquestes terres, el riu Duero conforma un territori pla, escalonat, una vall dissimètrica, de bellíssims paisatges, ornamentada amb la silueta d’imponents castells medievals. La Ribera del Duero, famosa per la producció vitivinícola de gran qualitat, és també reconeguda per la magnífica gastronomia, de què destaca el lletó rostit, típic per Setmana Santa.

Els costums que perduren: els banys de l’Almirall. Des de l’any 714 es té notícies de l’ocupació de València per part dels musulmans de Tarik. Jaume I els va expulsar en 1238, per tant, el món islàmic està present a la ciutat durant més de 500 anys, només interromputs huit anys per la conquesta del Cid al final del segle XI. Coneguda com a Medina al– Turab en un primer moment i com a Balansiyya quan va ser capital d’un dels regnes de taifa andalusins, les terres valencianes han rebut una gran herència àrab tant des del punt de vista tècnic (cultius, séquies, construccions...) com cultural (lèxic, ceràmica, costums...).

El Benicadell, fita de les valls d’Albaida i el Comtat. Fabulós gegant de pedra mític en el món del senderisme, escarpada i afilada. Malgrat la seua inaccessible aparença, ha sigut testimoni durant segles de batalles, històries, correries, llegendes i de l’impertorbable pas d’esforçats i rudes nevaters. Entre margallons, penyes i pins seguirem les empremtes de la història i anirem a la recerca del derruït castell de Carbonera.

EL MUSEU MODERNISTA DE NOVELDA. La Casa-Museu Modernista de Novelda* acull, en perfecte estat de conservació, un conjunt arquitectònic i mobiliari d’art modernista en el seu entorn natural i històric. La finalitat del Museu és mostrar al visitant el seu contingut artístic, arquitectònic i pictòric modernista facilitar a l’investigador o erudit els fons d’arxiu existents. Disposa de fons especialitzats sobre el modernisme i l’art dels segles XIX i XX. A més disposa de part del llegat de Jorge Juan i Santacilia, insigne marí, natural de Novelda.

* Apertura només de dilluns a divendres.

Capital de la segona república. En ser assetjada Madrid, totes les institucions republicanes es traslladaren a la nostra ciutat des del novembre del 1936 fins l’octubre del 37. Com a conseqüència, gran quantitat d’intel•lectuals, escriptors, professors, científics i erudits es van desplaçar amb el govern i molts d’ells varen ser allotjats a la Casa de la Cultura, antic Hotel Palace, que va ser nomenada pel poble valencià “La Casa dels Sabuts”.

Louis Barrau-Dihigo, hispanista francés va descriure a la primeria del segle XX Astúries com  “una espècie de castell natural refugi perfecte per a nobles visigots. No hi havia en aquells paratges ciutadelles, terres ni riqueses que pogueren resultar especialment temptadores per als àrabs; el país era agrícola i miner”. Hem preparat dos programes per a gaudir de les meravelles d’aquesta terra entre les altes muntanyes cantàbriques i l’oceà absolut. Podreu alternar la visita cultural o la natural-senderista al vostre gust. Hem unit a les dos la descoberta imprescindible del preromànic: Santa María del Naranco, San Miguel de Lillo, etc. També un recorregut per Oviedo. Dos viatges en un per a assaborir una terra i un mar únics a la península Ibèrica.

 Des de la terra més plana fins a les muntanyes més altes; de l’Adriàtic temperat a les neus perpètues; del temible Bora al Biedermeier; de Joyce a Svevo... Aquest petit país és un racó d’una Itàlia diferent eclipsat per la proximitat de Venècia. Volem endinsar-nos en les meravelles dels Alps julians, de la modesta Udine, de la irredemptista Trieste i dels tresors immortals d’Aquileia, del disseny perfecte de Palmanova, sense oblidar fer un tast de la cuina típica del país. En definitiva, volem acompanyar-vos a descobrir la terra que el escriptor de Gorizia, Paolo Maurensig, anomenà Compendi de l’Univers.

La Setmana Santa a Castella és silenci, recolliment, sentiment, valuosa imatgeria renaixentista producte del talent dels millors escultors i una prestigiosa gastronomia. Amigues i amics de FPR, aprofitant que el Pisurga passa per Valladolid, no ho penseu més, acompanyeu-me a gaudir de la calidesa sentida per la gent, on les més benvolgudes tradicions estan representades en un escenari idoni, el nucli històric de Pucela.

L’any 1798 el jove Napoleó Bonaparte proposà al Directori encetar una campanya a Egipte i Síria per protegir els interessos comercials de França. Llavors, en arribant davant de les piràmides digué: Soldats... 40 segles ens contemplen. Volem que 40 (més dos) segles després, aquestes mateixes piràmides ens contemplen a nosaltres. Us proposem descobrir o redescobrir Egipte, ‘la Mare del Món’, ‘el Don del Nil’. Obrim els ulls i davant de les piràmides per a poder entendre el refrany àrab: “l’home té por del temps i el
temps només té por de les piràmides”.

En el segle segon de la nostra era, el cronista de viatges grec, Pausànies, va escriure amb entusiasme sobre la costa egea, elogiant-ne el clima i els majestuosos edificis. No totes les meravelles a què Pausànies feia referència en els seus relats segueixen hui dretes, però es conserven les suficients per a oferir al viatger una visió d’allò que era la vida quan aquest racó del món i, amb justícia, va ser denominat com el centre de l’univers. La costa turquesa de l’Egeu està recorreguda per llargues extensions de platges d’arena amb tossals poblats de pins i esguitats d’antics pobles costaners. A més, hi ha ciutats gregues i romanes, en la part alta dels tossals, agranats pel vent, els majestuosos temples, els carrers amb columnes i els teatres conformen un viatge per a amants de l’antiguitat.

Albert Schweitzer va nàixer a Kayserberg-Alsàcia, l’any 1875. Era el seu país un estat alemany. Després de la Primera Guerra Mundial, Alsàcia tornà a França i aleshores ell també fou francés. Aquest teòleg, pacifista, metge, músic i premi Nobel de la Pau, quan Alsàcia era alemanya escriví en francés; quan Alsàcia fou francesa, escriví en alemany. És sense cap dubte un compendi de la idiosincràsia d’aquest preciós país. Hem fet un recull dels indrets més bonics i interessants d’aquest allargat territori, que té com a horitzó el Rhin. Des de la seua capital, Estrasburg, ens endinsarem en el descobriment de pobles d’un encant boig: fortaleses vigilants d’una frontera mòbil. Paisatges màgics amb algun de feréstec , d’altres d’un orde vitivinícola cartesià. I no només Alsàcia, a més descobrirem  la decimonònica i luxosa Baden-Baden. Maridarem el viatge amb els meravellosos vins alsacians. À la tienne/prost.

Quan els mariners de la Sereníssima transitaven aquesta part de la costa de l’adriàtic en veure aquelles muntanyes deien que havien arribat al Monte Negro -en la seua llengua veneciana- les muntanyes negres. Crna Gora. Encreuament de civilitzacions, dels Il•liris als austríacs, dels romans als turcs tot i passant pel domini venecià, lloc d’unió de l’orient amb l’occident. Volem a través d’aquest periple conèixer pobles encantadors amb esglésies i “campaniles” que ens transporten a un passat gloriós, reflexos del pas dels grans imperis de la mediterrània oriental, tot i envoltat d’una natura aclaparadora.

Envoltada d’espessos boscos, la comarca del Matarranya és un bellíssim espai geogràfic  i cultural, nexe d’unió entre Aragó, Catalunya i València. Amb una geografia ideal per a fer boniques passejades, està conformada per barrancs, muntanyes i encisadors pobles bastits de pedra. Simbiosi entre la cultura catalana, valenciana i aragonesa, destaca la particular manera de parlar català i una excel·lent gastronomia. Una escapada marca Fil-per-randa, per a gaudir de l’art i el paisatge en el marc de l’esplendorosa primavera.

Enlairat sobre un turó de 582 m, des d’on es domina la vall de Suera, travessada pel barranc de Castres, en ple Parc Natural de la Serra d’Espadà, el castell de Maús, és d’origen musulmà (S. XIII) i controlava el pas cap a l’interior de la serra a l’hora que servia com a refugi i exercia una funció administrativa i judicial. Actualment, tot i trobar-se en ruïnes, conserva una de les siluetes més atractives dels castells d’Espadà.

La romeria a Castellfort. En un clima tan sec com el nostre, la vella necessitat de pluja va motivar la pregària dels pelegrins. La ruta travessa una esplèndida natura primaveral, per uns adustos i bells paratges esguitats de santuaris, on l’admiració per l’art, l’arquitectura monumental, el sentit religiós i els càntics medievals animen aquesta rogativa de tradició ancestral.

Prop de Pedreguer, a la Marina Alta. L’Albarda és un model de referència en el món de la jardineria mediterrània. Aquest jardí ens mostrarà la gran riquesa de la diversa flora vinculada al nostre clima, que conté més de 700 espècies de plantes autòctones i una àmplia col.lecció de roses i palmeres distribuïdes en un jardí formal i un altre de silvestre. Aquest recinte botànic recrea la imatge dels antics jardins renaixentistes valencians, influenciats per la cultura àrab.

València commemora l’Any de la Seda. El camí que al llarg de segles utilitzaven de canal de propòsits militars i polítics, el que feien servir per al comerç de tota mena de productes, el principal mitjà d’informació, de transmissió del coneixement, de difusió d’idees i d’experiències culturals entre occident i orient és el que avui us proposem com a gran viatge de tardor. Volem recuperar la memòria viva d’aquelles ciutats i pobles que han forjat aquesta línia única amb els seus imponents monuments arquitectònics… Samarkanda, Bukhara, Khiva, vivint in situ la llarga història de “La Ruta de la Seda”. Camí al paradís.

Us oferim una jornada de sendera, taula i urbanisme medieval. Un dia complet de muntanya i de poble que ens permetrà conéixer, al matí, el camí que antigament unia Ontinyent amb Bocairent seguint la vora del riu Clariano, espai d’aigua que movia els antics molins de la indústria tèxtil. Una sendera que ens portarà, des de la contornada del Pou Clar fins a l’entrada històrica a la vila de Bocairent. Dinarem al mateix poble de Bocairent i, a la vesprada, farem una passejada pels carrers de trama medieval de la roca històrica i també pel raval de la vila, des d’on podrem gaudir del paisatge i de l’arquitectura que envolta la població.

Després de sofrir durant anys un dels règims totalitaris més rigorosos d’Europa, Albània ha començat a mostrar al món el seu patrimoni. País d’encreuament entre l’Orient europeu i Occident, passà de ser la província romana de la Il·líria a província bizantina i després a formar part de l’imperi Otomà. En FPR us convidem a descobrir aquest país arraconat entre les altes muntanyes dels Alps Dinàrics i les platges del Jònic. Un viatge per a gaudir de l’art i del paisatge d’un territori encara sense les aglomeracions del turisme de masses. Passaran davant els nostres ulls les empremtes deixades per les civilitzacions que han habitat aquestes terres. Ruïnes greges, basars orientals, esglésies ortodoxes, mesquites otomanes, castells medievals, pobles balcànics d’un encant salvatge, els búnquers de la dictadura... i tot emmarcat entre el blau turquesa del Mediterrani i les remotes muntanyes dels Balcans. I Mirëpritur!

Les Falles valencianes són la commemoració de l’arribada de l’equinocci de primavera, les Falles pirinenques de l’Alta Ribagorça, a la vall de Boí, celebren l’arribada del solstici d’estiu. Ambdues són Patrimoni de la Humanitat. Volem sumar-nos a aquesta festa i conéixer el fascinant patrimoni de la vall ribagorçana, així com els seus preciosos paisatges. La nit del solstici esperarem a veure l’arribada a Boí dels faros, que són els pals que s’encenen a les parts més altes de les muntanyes, ja que és creença que allí els rajos del sol arriben millor i, llavors, aquesta fusta és més pura. Així, amb les falles mig consumides, tastarem el vi i la coca que es trau per a tots i celebrarem l’entrada d’un nou estiu.