La Mancha Húmeda, espai pla en què l’aigua dels rius es desborda i inunda extensions enormes sense pràcticament pendent, i en què les formacions càrstiques també conformen espais lacunars d’aigües cristal·lines; racons on les aus aquàtiques troben recer en les seues quilomètriques migracions. Terra aspra, que contrasta amb els oasis humits que acull i on destaquen Las Tablas de Daimiel i les llacunes de Ruidera. Reserva de la Biosfera, aquests espais són joies d’importància internacional.

A les acaballes del segle XVIII, l’escriptor il·lustrat i pintor valencià Antonio Ponz Piquer escrivia en el seu Viaje de España: “Cuenca tiene su asiento en un gran cerro, puesto entre dos mucho más altos que él, de los cuales la separan dos grandísimas profundidades, por donde pasan los rios Júcar y Huecar; que desde la raiz del cerro empiezan las murallas de la ciudad, y acaban en una altura extraordinaria; que para trepar por sus calles, particularmente por algunas,es menester poco menos que tirarle a uno con carruchas, y a veces han reventado las caballerías...“