L’arquitectura funerària reflecteix i concentra els corrents eclèctics del final del segle XIX, són reduïdes joies arquitectòniques que evoquen un passat gloriós ple de simbolisme, de misteri i temor. Aquesta és una proposta per a gaudir d’un lloc pensat per al silenci i el recolliment, però al mateix temps per a rememorar la nostra història.

Sens dubte Francesc Baldomar va ser el mestre més original i atrevit de l’arquitectura baixmedieval. El seu art estereotòmic (l’art del tall de la pedra) hui ens continua sorprenent i colpint, mentre els arquitectes encara es pregunten com segueixen en peu les seues voltes impossibles. És a la ciutat de València on podem gaudir d’aquesta arquitectura especial, d’aquesta elegant forma de cobrir els espais que no ha tingut seguiment en la història de l’art.

Al Racó d’Ademús hi ha un tresor natural, un grup de savines albars de gran longevitat, entre les quals podràs trobar exemplars amb més de 1.000 anys de vida. El savinar de Las Blancas, s’anomena així pel peculiar color de les terres albaritzes, en les quals s’assenten i pel toc cendrós clar de la corfa. Aquest bosc constitueix un dels millors conjunts de savines que es conserven al món.

L’any 1798 el jove Napoleó Bonaparte proposà al Directori encetar una campanya a Egipte i Síria per protegir els interessos comercials de França. Llavors, en arribant davant de les piràmides digué: Soldats... 40 segles ens contemplen. Volem que 40 (més dos) segles després, aquestes mateixes piràmides ens contemplen a nosaltres. Us proposem descobrir o redescobrir Egipte, la Mare del Món, el Do del Nil. Des del segle XV viatge únic i irrepetible, tan ple d’imatges que és difícil poder assimilar d’un sol colp. Des de fa 7.000 anys, la humanitat transita aquesta terra de màgia que, com un riu de temps, ha vist passar les vides de tantes civilitzacions: l’Egipte faraònic amb totes les seues meravelles; la conquesta grega d’Alexandre el Gran succeït pels Ptolemeus i la seua darrera reina, la ja mítica Cleòpatra; Roma i la seua descendència; Bizanci, amb els cristians inundant el desert de fe; l’islam i la seua capital, la Victoriosa, és a dir, el Caire; fatimís i mamelucs, croats, turcs, francesos, anglesos, alemanys i, amb tots ells, una plèiade de científics, buscadors de tresors, diletants, escriptors, rics i famosos... Sereu testimonis de l’eco de tots ells en aquest periple pel país del Nil. Obrim els ulls i davant de les piràmides per a poder entendre el refrany àrab: “l’home té por del temps i el temps només té por de les piràmides”.

La coneguda com a Generació del 27 fa referència a un conjunt de literats i artistes de gran qualitat intel·lectual. Federico García Lorca va compondre, en 1935, uns quants sonets a València, en què va estar allotjat en un hotel cèntric; Luis Cernuda, Rafael Alberti, Manuel Altolaguirre, Emilio Prados i el pintor Ramón Gaya, etc., participaren en diversos actes d’homenatge a Lorca. Les dones de la Generació d’Or, Maria Teresa León, Concha Méndez, María Zambrano, Rosa Chacel, etc., també visitaren la ciutat, on van viure durant la Guerra Civil.

 

Com que la terra de l’Alt Maestrat no és especialment fèrtil i els terrenys aprofitables agrícolament són escassos, des d’antuvi, la unitat econòmica tradicional s’ha ordenat al voltant dels masos. Aquests són edificis aïllats relativament llunyans els uns dels altres i habitats normalment per una unitat familiar. Aquesta singularitat ha proporcionat la creació de desenes d’ermitoris, llocs de culte fortificats, capaços d’albergar els masovers en trànsit, atés el risc d’agressió que existia en aquell temps.

La vida dels pobles i dels habitants d’aquesta xicoteta subcomarca, alta i tancada per muntanyes, allunyada i defesa del brogit mundà, ha estat sempre referenciada pels diferents avatars que ha sofrit el monestir fundat per l’orde del cister en època medieval. Situat en un tossal, al centre de la Tinença, ha marcat i marca el ritme d’uns pobles amb un sol carrer i uns quants vells conversant a la porta de casa, mentres prenen el sol.

Durant la segona meitat el segle XV, Pere Comte fou una figura clau de l’arquitectura gòtica a la Corona d’Aragó i molt especialment a la ciutat de València, en què fundà el gremi de pedrapiquers (1472) junt amb Francesc Baldomar. Portà fins a les últimes conseqüències l’estudi sobre el tall de la pedra i sobre la construcció d’arcs i voltes amb aquest material, que el va convertir en un referent de primer ordre per a l’arquitectura gòtica de la Mediterrània.

Terra de frontera.

El gran llit sec del Vinalopó ha sigut conformat per les grans avingudes d’aigua esdevingudes al llarg del temps. El menudíssim cabal que hi discorre ha configurat una conca que, a causa d’aquestes característiques, ha tingut (i encara té) una importància fonamental com a pas natural des de l’interior de la Península fins a l’arribada a la mar Mediterrània. Aquesta terra de frontera entre l’imperi almohade i els regnes cristians de Castella i la Corona d’Aragó durant els segles XII i XIII va fer que aquesta estratègica via estiguera vigilada per més d’una dotzena de castells. Aquests dibuixen una silueta única de la visió de la qual gaudirem des del pla i, a més, visitarem aquells considerats més característics.