El Riu Minyo és en els últims 75 km la frontera viva entre Espanya i Portugal. Com diuen allí “A raia Mollada”. Volem com a novetat per aquest estiu “especial”  presentar-vos un viatge al voltant del riu que ha marcat la vida des de temps immemorials d’aquesta part de la península Ibèrica. Tot un descobriment encisador. Com a compendi del riu descobrirem ciutats dinàmiques com Vigo, que mira el parc nacional de les illes atlàntiques, més conegudes com a illes Cies. Pobles amb un encant fora de l'habitual i que presenten bellíssimes estampes de la vida en la seua esplendor com és el mercat de Ponte da Lima. Places amb un sabor únic a Caminha o Viana do Castelo. Catedrals que lleven l’alé com la de Tui o xicotetes i afortunades sobrevivents d’èpoques molt llunyanes com Santa Comba de Bande o Bravaes. I no només castros, castells i  pobles, també bodegues que atresoren un or verd que es diu Alvarinho, muntanyes i paisatges d’una bellesa salvatge. Un viatge pensat en tots els sentits per gaudir del millor de les dues parts d’un mateix riu que uneix Galícia i el nord de Portugal. Benvinguts a l'Atlàntic.

La vall d'Aran s'obri entre el cel blau i les muntanyes verdes, puntejada de poblets de pedra, fusta i pissarra i es fa màgica entre fagedes centenàries, llacs glacials d'alta muntanya, praderies suaus i rierols que baixen des de milers de metres d'altura plens d'aigua transparent i freda. Espai abocat a la cara nord del Pirineu, la Val d'Aran és un enclavament històric únic, on els aranesos han pogut mantenir una identitat pròpia, la seua llengua i una cultura arrelada a la terra. Recórrer aquesta vall és retrobar-se amb una natura en estat pur, acollidora i amable, gaudir dels seus paisatges, dels seus boscos i dels menuts poblets que acull és una immillorable manera de tornar a recuperar el contacte amb la natura, de respirar  i de viure de nou.

Les mítiques illes dels escurçons, les Ophiusa o Colubraria, dels navegants grecs i llatins, són una petita flota de vaixells a la deriva, bressol i llar de pescadors, contrabandistes i pirates. Sorgides del foc de les profunditats de la terra van ser un antic punt de pràctiques de bombardeig militar i, actualment recuperades, vessen de vida i representen un dels espais naturals més valuós del Mediterrani per la biodiversitat que acullen.

“Quan en les primeres llums de l’alba incerta, amb un mar blanquinós i oleaginós, s’entreveu des del vaixell l’ombra allargada de l’illa, fa l’efecte d’un miratge suspès entre el cel i la terra.” Així descrivia el nostre gran escriptor Josep Pla l’arribada a Creta. La gran illa del Mediterrani oriental va ser triada des de temps immemorials com a punt central, com a referència dels vents que regeixen les nostres vides a la vora del Mare Nostrum. Terres cobertes d’oliveres, platges vestides amb  palmeres africanes, muntanyes amb gorges majestuoses, monestirs ortodoxos, mesquites dels temps  otomans, castells venecians, i les restes d’aquella primera de les civilitzacions que porta feliçment el nom del seu rei mític: Minos. És tant el que ens ofereix aquesta terra allargada, com gitada sobre el blau de l’Egeu, que no ens cap en un viatge. Volem impregnar-nos de tots els colors, olors i sabors de Creta. La gran illa grega. El cor del laberint.

*Per a aquest viatge no es realitzarà l'habitual reunió informativa. Des de l'oficina us oferirem tota la informació necessària.

Les mítiques illes dels escurçons, les Ophiusa o Colubraria, dels navegants grecs i llatins, són una petita flota de vaixells a la deriva, bressol i llar de pescadors, contrabandistes i pirates. Sorgides del foc de les profunditats de la terra van ser un antic punt de pràctiques de bombardeig militar i, actualment recuperades, vessen de vida i representen un dels espais naturals més valuós del Mediterrani per la biodiversitat que acullen.

A partir de l’any 980 la fi de les ràtzies bàrbares i l’arribada de dinasties estables: els Capets, ducs normands, comtes de Poitou, la dinastia sàlica a l’Imperi germànic, etc., van afavorir el renaixement cultural i l’aparició d’un art nou. En aquest moment també té lloc el desenvolupament del feudalisme en el si d’una societat jerarquitzada i dividida en tres grans ordes: cavalleresc, religiós i popular. Per acabar, la reforma gregoriana assentà l’autoritat de l’Església enfront dels poders temporals, els quals per la seua part van exercir una intensa activitat de mecenatge que va origen, durant el segle XII, a diferents estils regionals d’un art romànic plenament constituït. Sobre els camins de Sant Jaume són alçades grans esglésies amb la finalitat d’acollir les hordes de pelegrins vingudes a venerar les relíquies del lloc. En aquest viatge volem conéixer el bo i millor del romànic al Llenguadoc i a l’Alvèrnia, amb les visites a esglésies, monestirs i pobles. A més, gaudirem dels grandiosos paisatges que el Midi francés ens regala com a teló de fons d’aquestes meravelles que l’edat mitjana ens ha deixat.

L'any 1790 per una llei de l'Assemblea constituent es crearen els departaments francesos. El departament de Basse-Pyrénées aglutinà dues entitats culturalment i socialment molt diverses. L'anomenat país basc francès i el Bearn. L'any 1968 el departament canvia de nom passant a dir-se Pyrénées Atlantiques. El nostre viatge ha estat dissenyat per gaudir d'aquesta gran i encantadora diversitat. Passarem de la descoberta de les regions basques del nord: Lapurdi o la Costa Basca, Zuberoa i la Baixa Navarra - l'antiga "merindad de Ultrapuertos"-  a una incursió al país de Bearn. De seguida trobarem que alguna cosa ha canviat, que estem en un altre “món”. En aquesta escapada agafarem el millor que ens ofereixen les terres dels Pirineus Atlàntics, amb passejos per les principals poblacions i  meravellant-nos dels incipients colors autumnals que el paisatge basc i bearnès ens brinda.

L'antic regne de Castella, en la seua àrea fundacional, gaudeix d'un patrimoni cultural romànic de primera magnitud en Europa. Aquestes valls i muntanyes que veieren les guerres càntabres, foren pas obligat per als romans cap a les terres del nord. Per ser zona fronterera sofrí invasions i saquejos i en ja en època musulmana quedaren despoblades. Als albors del segle XI tornà a ser habitada per monjos procedent de la veïna Liébana. El rei Alfons IX va unir els comtats de Pernía, La Liébana i Cervera en una nova merindad encapçalada per Aguilar. És aquesta comunitat històrica que unia els territoris que hui formen part de Castella i Lleó i Cantàbria la que anem a visitar. El nostre fil conductor seran les esglésies i ermites romàniques, veritables joies ocultes al món a cavall entre aquests dos territoris d'una magnètica bellesa i que quan arriba la tardor despleguen tota la gama dels ocres, rojos i daurats.

Granada és un jardí d’aigua. L’aigua, eternament rebalsada en les jardins del Generalife, esvara dolçament pels canals que la condueixen cap als patis de la fortalesa roja. Durant el seu trajecte, esdevé música que, segons els àrabs, ens la regala Al·là. En arribar a l’Alhambra, reflecteix la llum, llançant-la sobre la més bella estructura de palaus àrabs coneguts arreu del món. Las Alpujarras guaiten Àfrica a través de la mar Mediterrània, a l’ombra dels pics Veleta i Mulhacén (els més alts de la península Ibèrica). De clima agradablement temperat als hiverns, La característica arquitectura popular dels pobles blancs –molts dels quals tenen nom gallec– està apegada als vessants de les muntanyes i envoltada de boscs de pins i castanyers.

Ordesa, una vall glacial de gel quaternari que va tallar sobre la roca calcària un circ en una curiosa forma de U. Envoltada de pics de 3.000 metres, espessos boscos, desenes d’espècies diferents d'aus i mamífers, és la targeta de visita d'un espai natural impressionant. Aquest avui dona vida a un dels ecosistemes més bonics i singulars de la serralada pirinenca.

El MIAU és un projecte en constant evolució i creixement, que va nàixer amb la pretensió de ser un moviment social que fomentara la convivència entre els veïns del xicotet poble de Fanzara. El projecte es va convertir ràpidament en una experiència col·lectiva de convivència, col·laboració i intercanvi recíproc d’aprenentatge entre artistes, veïns, voluntaris i organitzadors, tot a través de l’art urbà. El fet de traslladar l’art urbà més innovador a les parets del món rural i el fet palés que l’art no sols ha d’estar en els museus i que pot formar part de la vida diària de les persones, és el que ha originat que aquest singular museu gaudisca ja d’un reconeixement mundial en l’àmbit especialitzat de l’art urbà.

Lanzarote és l'illa màgica de les Canàries. Sorgida de la terra i modelada per la mar i el vent és una terra aspra, dura però magnètica, atractiva i engisadora. Una terra negra en la que el quefer de generacions i generacions creà espais i paisatges equilibrats, potents i arrelats a l'ànima, on la natura i la mà humana es complementaren. I el gran mestre d'obra va ser un irrepetible César Manrique que sabé integrar una obra artística, avançada al seu temps, en un lloc privilegiat. Recorrerem l'illa de cap a punta gaudint de paisatges mítics, de muntanyes de foc i de la magnífica obra que ens va deixar aquest artista enamorat de la seua terrra.

Particular i bellíssima regió conformada per fèrtils planes i petits tossals farcits d’oliveres mil·lenàries envoltades per una llarguíssima costa. Es tracta d’un espai cultural i geogràfic amb importants relacions amb l’antiga Corona d’Aragó. Entre altres meravelles, ens oferirà un recorregut quasi secret, amb esglésies rupestres excavades en la roca, curiosos edificis blancs (i trulli), i cases apinyades en petits promontoris mediterranis situades en places i estrets carrers, banyats per la llum marina. Una Itàlia diferent on abraçar-nos.

Etrúria va ser una antiga regió històrica situada en el centre d’¦tàlia, entre les actuals Toscana, Laci i Úmbria. El topònim deriva dels etruscs o tirrens, els pobladors que s’hi assentaren i crearen una poderosa confederació. Les ciutats estat independents van ser les més importants d’¦tàlia central i septentrional, fins a  la  seua  caiguda davant de Roma, en el segle III aC. Necròpolis antigues, pobles medievals, viles renaixentistes, natura incontaminada. Paisatge intens el de la Túscia, regió que conserva un patrimoni únic i irrepetible. Memòria d’una gran civilització.

Ningú podria haver imaginat que aquella xicoteta ciutat a la perifèria del món grec, a la vora del Mar Negre, exposada al pas de pobles, d'exèrcits ferotges a la recerca de glòria, de mercaders afanyosos, estaria destinada a ser capital de dos imperis. La Roma de l'orient, la Sublim Porta. Ciutat coneguda com a Bizanci, Constantinoble o Istanbul, manté l'essència de tots els temps que han sigut, acumulant segles de vivències. En aquest intens viatge, volem revisitar la cosa imprescindible, que no cansa, i descobrir el que poques vegades ens han ensenyat de l'urbs. Recorrerem passejant el millor que els milers d'anys d'història ens han deixat escrit en les places i carrers d'Istanbul.

“En el meus llargs passejos per la ciutat, de vegades em perd, però gairebé sempre s’arriba a un punt dominant, vull dir el Gran Basar. És un espectacle fort, no solament per la gran quantitat de gent que atrau, sinó pel fenomen econòmic mateix. És una immensa construcció de voltes aguantades amb pilars, il·luminades per lluernes. Per dins, hi passen noranta-dos carrers. Cada carrer està destinat a un ram de marxants determinat. La nacionalitat del comerciant no compta per a res. Els carrerons, passatges, quatre-cantons, places i cul-de-sac del Basar formen un laberint complicat. La populositat de la gent de tota mena que s’hi mou a dins el converteix en un veritable formiguer.” Istanbul. Josep Pla.

El camí que al llarg de segles utilitzaven de canal de propòsits militars i polítics, el que feien servir per al comerç de tota mena de productes, el principal mitjà d’informació, de transmissió del coneixement, de difusió d’idees i d’experiències culturals entre Occident i Orient és el que hui proposem com a gran viatge tardorenc. Volem recuperar la memòria viva d’aquelles ciutats i pobles que han forjat aquesta línia única amb els seus imponents monuments arquitectònics… Samarcanda, Bukhara, Khiva, vivint in situ la llarga història de la Ruta de la Seda. Camí al paradís.